Hi ha molts relats, històries o anècdotes sobre la Maternitat d’Elna on tantes dones foren acollides per poder ser mares en les condicions mèdiques i higièniques més adequades.
“A una dona que seria aviat mare, li digueren: ‘Senyora aquest maquillatge no l’afavoreix gens. ‘Vol rentar-se, si us plau?’ I aquella dona amb el somriure als llavis, una mica sorpresa al principi, i també després una mica més inquieta, va entrar mecànicament l’habitació del bany, va obrir l’aixeta, va xopar amb aigua un drap i es va treure ràpidament el maquillatge”. Una anècdota entre moltes que indiquen la manera de fer i i ser en aquell casal.
Elisabeth Eidenbenz -mestra de professió, infermera per vocació i directora de la Maternitat d’Elna- es prengué la vida molt seriosament i no ‘com una màscara de carnestoltes’, com s’ha en alguna de les seves biografies. Era una jove suïssa, esvelta, vestida de vegades amb una mena d’uniforme de ratlles blaves i blanques, i un coll blanc emmidonat. Fou la directora d’aquell xalet-palauet del municipi d’Elna, del departament dels Pirineus Orientals, situat no gaire lluny dels camps de concentració de Saint-Cyprien i Argelès-sur-Mer. En aquests camps les mares embarassades que esperaven els seus fills eren tractades amb molt poca cura i higiene. Eren els moments després de l’èxode dels republicans espanyols al febrer de 1939. Llavors vingué en ajuda d’Elisabeth la Creu Roja Suïssa, secció de Socors per als Infants, i l’ajudà a fer millores en la Maternitat que començà Elisabeth amb donacions. L’ajut de la Creu Roja Suïssa -que no mirà la nacionalitat ni la ideologia, sinó la desgràcia- contribuí a fer que aquella Maternitat tingués cada dia més prestigi -quan ja l’Elisabeth hi treballava des de feia un temps abans, sempre a peu del canó. Beneït país aquest de Suïssa, on hi hagué dones que es preocuparen generosament per salvar la vida dels nens desafortunats del continent, mentre que els altres feien tot el possible per destruir la civilització i la humanitat.
La Maternité d’Elne fou fundada en 1939 i obrí les seves portes a tothom: no només per a les mares espanyoles, sinó també, més tard, per a totes les futures mares de qualsevol altra nacionalitat i raça; totes les refugiades i recloses, arran de la segona guerra mundial, en els camps de concentració del sud de França. Elisabteh Eidenbenz, ajudà així a moltes famílies jueves, facilitant el naixement de més de 200 nens, fills de dones jueves perseguides pel nazisme durant la guerra. La Maternitat fou precisament tancada per la Gestapo l’any 1944 amb la col·laboració del govern de Vichy. Després, doncs d’haver ajudat a néixer 600 nens i nenes entre 1939 i 1944. Elisabeth fou detinguda pels alemanys de la Gestapo en una ocasió per poc temps, però amb perill per a la seva vida.
Elisabeth, en aquesta Maternitat no imposava la seva autoritat per la força, sinó per l’esperit d’abnegació i dolçor. Era una hàbil i simpàtica noia jove. Era catòlica, com algunes de les seves col.·laboradores. Parlava correctament la llengua castellana, perquè ja havia estat en els fronts de la terrible, tràgica i inexplicable guerra civil espanyola, entre els costosos anys de 1937 a 1939.
Les normes de la direcció eren, pel que fa a la disciplina, d’una fermesa subtil, i el mateix pel que concernia al règim disciplinari, a l’ordre, al bon tracte i a la tolerància. Tot era equilibri, dedicació, alegria i entrega. D’altra banda, l’ordre material a la casa era total: tot estava al seu lloc. Hi havia netedat, sol, jardins, habitacions adients. Cada dilluns, Elisabeth distribuïa els serveis i les labors diverses de la setmana entre les treballadores i també entre les refugiades quan aquestes les podien assumir. La higiene era perfecta, el menjar adequat i abundant; el respecte a les creences religioses fou absolut. Els nadons eren batejats quan les mares ho demanaven expressament, però no hi havia cap pressió en aquest sentit. D’altra banda, Elisabeth ho tenia clar: res de pregàries col·lectives o catequesis obligatòries. Sí, en canvi, sempre bona formació. Els acabats de néixer disposaven de petits bressols o llitets de fusta on eren curosament atesos pel personal mèdic.
Elisabeth fou un model d’amor a la persona en aquella època tant desolada de guerres fratricides. Ara ho recordem amb agraïment, arran del seu traspàs a l’altra vida. Ja té un altre premi, l’etern.
